Editorial

Tornar a portada

1714, màgia o referència?

Els humans ens deixem engalipar fàcilment per la lluïssor de certs noms, indrets, xifres i altres galindaines per l’estil. Així, tant parlem de dates amb pedigrí com de vaques sagrades. Sovint els contemplem amb un posat d’admiració del tot estèril, ja que ens limitem a mirar-nos-els amb una barreja llastimosa, feta de mandra, de pors i de convicció que “no hi ha res a fer”, una barreja que obre les portes a actituds màgiques, quan creiem que la virtut del nom, del lloc o de la data, per la seva pròpia força, ens concediran el que signifiquen. Elias Canetti ho critica escrivint: «Cada vez con más frecuencia se descubre a sí mismo pensando que no hay salvación para la humanidad. ¿Será un intento por quitarse de encima la responsabilidad?» (El corazón secreto del reloj. Muchnik, Barcelona 1987, p.40.)

Tot el contrari serà si ho enfoquem des d’una perspectiva que vol aconseguir l’autonomia de la persona, gràcies als processos educatius. Matar la màgia és el primer pas per ser autònom i lliure. Què en farem, doncs, d’aquells noms, llocs o dates? Doncs convertir-les en referències, en punts de comparació, en elements per comprendre i per engegar processos cap endavant, fruits de la lucidesa i de l’esforç. Tenim precedents que han intentat encarar-se així als fets històrics: el Moments estel·lars de la Humanitat, de Stefan Zweig, els estudis medievals de Georges Duby, o les Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar, per citar uns exemples potser més coneguts. De l’anàlisi detallada d’una data, d’un fet determinat, d’un personatge o d’una època, en saben esprémer el més significatiu, esbrinar els fets que estan prenyats de força per al futur.
 
Si us sembla bé, deixem doncs de banda els elements màgics del 1714, i convertim-lo en una referència. Oblidem que el castell de Cardona va ser l’últim bastió en aquella guerra, però mirem de comprendre quina estratègia ho va fer possible. Deixem els entusiasmes fàcils i posem-nos mans a l’obra, com qui posa la primera pedra d’una escola, com la recentment posada en el nou edifici de Caldes de Montbui. Allò que és sagrat no és la data passada, sinó la força que en puguem traure per evitar el que va tenir de negatiu i lluitar pel que simbolitza de positiu. Fa pocs dies s’ha recordat i celebrat el centenari de la Mancomunitat, i ens podem demanar si aquesta memòria significarà aprendre de debò de la voluntat creadora d’aquella iniciativa, que es proposava convertir el nostre país en un país modern, en el sentit més noble d’aquesta paraula, en un país com els d’aquell “nord enllà” que seduïa el poeta. Plantegem-nos què cal perquè una data deixi de ser una xifra buida: primer de tot, és clar, conèixer bé la realitat que s’amaga al seu darrere, per poar-hi després la força vital que cal per no recaure-hi.

Tornem, en cert sentit, a una història que ens ensenyi a viure, que ens eduqui. Hi ha molta feina a fer.