Editorial

Tornar a portada

A l’estiu tota cuca viu

Recórrer als proverbis és una manera prou habitual, quan has d’escriure. Això sí, convé recordar que allò que ha quedat imprès en la memòria col•lectiva, en forma de proverbi, és una veritat general, que no sempre es compleix en cada cas concret. Així evitarem malentesos.

En principi, la temporada estival sembla més planera: dies més llargs i lluminosos, roba més lleugera i informal, cap necessitat d’afegir temperatura a causa del fred… No a tothom, però, li plau la calor, i hi ha persones del tot partidàries de les temperatures hivernals. No podem, per tant, establir que l’estiu sigui millor. Depèn…
En el cas de les persones que ens dediquem a l’educació, l’estiu correspon també als dies que els alumnes no apareixen per l’escola i, o bé tens vacances, o bé tens altres ocupacions sense el desgast del dia a dia per defensar l’ordre, imposar una certa disciplina de treball, crear motivació, etc.

Tot prou conegut, pensarà segurament el lector. Per què repetir-ho? Perquè la manca de veritat general, en els proverbis, pot ajudar a fer una reflexió que relativitzi, i això, en arribar a un final de curs, pot resultar constructiu.
Relativitzar és una paraula monstruosa per a qualsevol persona integrista. En canvi, pot ser un símptoma de bona salut mental quan es practica de manera sana. “Donar (a una cosa) un valor relatiu, no absolut”, diu el diccionari. Normalment, en el frec de la tasca diària, no sempre resulta fàcil aquesta operació tan saludable. És fàcil que les coses surtin de lloc i fins pretenguin ocupar un lloc absolut. Els darrers dies d’un curs són viscuts una mica traumàticament per alguns educadors, perquè els cauen a sobre una sèrie d’absoluts que en realitat no ho són. És la impressió que sovint sents comentar en les sales de professors: “sembla que s’acabi el món”. Tot s’ha de fer abans d’una data determinada: avaluacions acabades, treballs corregits, notes posades, etc. Tot pren un caire d’importància absoluta, causa de força desassossecs.

Ha de quedar clar que no proposem una deserció en les nostres tasques i obligacions. Però d’aquí a convertir-les en absoluts hi va un bon tros de camí. No podríem millorar en la nostra capacitat de relativitzar? Segur que, si aconseguíem establir un ordre de prioritats correcte, la nostra actuació seria més eficaç, però sobretot més lleugera de portar i ens estalviaríem aquell cansament vital que ara anomenem estrès. S’ha de reconèixer que a les persones que ens dediquem a l’educació això se’ns fa difícil, ja que som molt conscients de la transcendència de la nostra tasca. Però a vegades podem confondre la transcendència amb els nervis, la tensió o la mala consciència.

Relativitzem una mica, va…. per a bé nostre i de la nostra tasca educativa. Concedim-nos no una relaxació, sinó una relativització, és a dir, posem cada cosa al seu lloc relatiu, i tots hi sortirem guanyant. Que tinguem tots molt bon estiu!