Parlem amb

Tornar a portada

“Amb talent, sent autor, s’hi neix. La formació permet entrenar i així esdevens millor”

Josep Maixenchs, director de l'ESCAC

Hi ha anys i anys. Per a Josep Maixenchs el 2012 és, sens dubte, un any de reconeixements: ha rebut la Medalla d’Honor de Terrassa, la ciutat on va néixer, i la Creu de Sant Jordi. Llicenciat en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona, diplomat en Estètica i Història de la Cinematografia (Universitat de Valladolid) i diplomat en Semiologia de la Imatge Audiovisual (Roma), ha pogut dedicar la seva vida a dues passions: la docència i el cinema. Va ser professor a diferents escoles (Sitges, Mataró, Sant Antoni, Sarrià…) Però fa 18 anys va participar en la fundació de l’ESCAC, institució que dirigeix des de llavors i on s’han format les millors generacions de professionals i creatius del cinema del nostre país.

                                                                                                                                                                                           

Tota una vida vinculat al cine com a professional, professor, gestor… Com va néixer, aquesta passió? Recorda la primera pel·lícula que va veure?
Una noche en Casablanca
, de los Hermanos Marx, al centre social catòlic de Terrassa. Tenia 7 anys. Encara aguanta el pas del temps i em fa riure. No tant com llavors però… Era una sessió doble, amb Las aguas bajan turbias, una de miners. Després n’han vingut moltes més. Com sempre, em continua fascinant el cine italià, el d’abans d’ahir. Fellini, Visconti, Passolini, Novecento, Morte a Venezia, La strada… independement que m’agradin altres pel·lis, lògicament!

I d’espectador a professional. L’aventura ESCAC va començar quan….
Quan neixen els cicles formatius: els canvis que es proposaven per a la formació professional en imatge i so, estaven bé sobre el paper, però impossible de complir en temps. Jo venia de treballar al Centre Calassanç, coneixia el tema, i en aquell moment vivia a Sitges, on era president de la Comissió de Cultura de la Vila de Sitges. Per les meves mans va passar un projecte interessant de la Universitat de Barcelona: la posada en marxa d’un centre de formació professional superior. Em vaig posar en contacte amb ells i em van rebre amb els braços oberts: una cosa és tenir un bon projecte i una altra de ben diferent, portar-lo endavant. L’Escola Pia, a través del Centre Calassanç, tenia experiència en formar tècnics de cinema des de feia anys. Es va crear una sinergia interessant!

Això passava l’any 92, any de canvis a la ciutat de Barcelona
Sí, aquell any, vam decidir crear una comissió i fer un estudi de viabilitat. En formàvem part el Departament de Cultura de la Generalitat, la UB i l’Escola Pia. Per a nosaltres, era un salt: de fer formació professional a universitària. Però en aquell moment ho van fer molts centres. Vam anar incorporant especialistes per tal que opinessin però el rector de la UB, doctor Bricall, i el secretari general de les Institucions Educatives, Carles Mascaró, mai no van deixar de liderar el projecte.  L’any 93 es va materialitzar: es va fer un pla d’estudis i es va signar el conveni fundacional.

Arrencava així la primera escola universitària de cinema al nostre país.
La Fundació ESCAC té com a objectiu prioritari la creació d’una escola superior de formació de creatius i tècnics en l’àmbit del cinema. Vam posar en marxa un primer cicle polivalent, de dos anys, i un segon cicle que va néixer amb 8 especialitats: guió, producció, direcció, fotografia, muntatge, disseny de so, direcció artística i més tard, direcció documental. L’any 94 va començar el primer curs: 45 alumnes. I vam tenir el doble de sol·licituds!

Es pot formar creatius? Es pot educar la creativitat?
Diuen que amb talent, sent autor, s’hi neix. La formació permet entrenar, millorar. Si no entrenes, mai no podràs competir. Per això, l’ESCAC te bons entrenadors! A base d’entrenar, esdevens millor.

És fàcil treballar amb artistes?
És com treballar amb un fill rebel. S’ha de generar una dinàmica dialèctica i els professors aquí ho saben fer molt bé.

Com li agradaria que el sector i la societat definís l’alumne ESCAC?
M’agradaria que diguessin que és noble, tenaç, imaginatiu, que sap treballar en equip. No dic humil perquè sé que en aquesta professió no és fàcil.

Un èxit llavors. I un èxit 18 anys després.
Èxit? Per a mi, relatiu. Estem formant molt -avui 100 alumnes entren!- i generem molta desocupació. Fem una escola per a elits. Quines? Aquells que s’esforcen, que treballen… Vam començar a créixer i vam haver d’abandonar l’Escola Pia de Sarrià. No hi cabíem! L’Ajuntament de Terrassa ens va fer una oferta que ens permetia créixer i allà que ens en vam anar!

Quines són les claus perquè l’ESCAC sigui un referent? El nom Maixenchs hi pesa?
Jo sóc la persona que estava en el lloc oportú, en el moment oportú. Estic al front d’un equip formatiu amb molt talent creatiu, que són conscients de la importància de donar oportunitats a la creativitat dels joves. Cal destacar la versatilitat que hem tingut per contractar professors:  gent que treballa com a professional, estrangers… i cada vegada més,els nostres professors són professionals formats a l’escola. De fet, ja ho són tots els caps de departament! El sentiment de pertinença, l’orgull de família ESCAC, és un element importantíssim. Aquesta és una de les claus. Una altra? La nostra filosofia: la importància de fer pràctiques i el dret a equivocar-se per part dels alumnes. De l’equivocació ben valorada, sempre se’n treuen beneficis.

Quin paper ha jugat ESCÁNDALO FILMS en aquest model?
Difícilment el treball dels nostres alumnes tindria la visibilitat que té si no haguéssim tingut una productora associada, Escándalo. Només treballava amb gent de l’escola. Però ara, la Generalitat ens ha obligat a tenir una productora només acadèmica, ESCAC films, que no pot accedir als ajuts públics. Això suposa un nou repte per a l’ESCAC! Com tirem endavant?

Creu que existeix un ADN ESCAC en aquells professionals que en van ser alumnes?
Crec que no hi ha un ADN però hi ha denominadors comuns. Fan treballs professionals que busquen el gran públic, no el públic intel·lectual. A mi això em satisfà! El cine va néixer com a espectacle de barraca. Més enllà del contingut, sigui comèdia o reivindicatiu, els antics alumnes volen que la forma sigui atractiva per a la gent. I fins i tot, les propostes més trivials com Spanish Movie, tenen també qualitat i intel·ligencia. També crec que és marca comuna la seva espectacularitat! No puc ser objectiu per reconéixer què hem aportat però des del moment que l’Acadèmia sempre ens reconeix o que aquells als qui agrada el cine parlen de nosaltres… alguna cosa devem haver fet! Jo crec que necessitem més temps per aportar al nostre cinema coses de pes. 18 anys són pocs!

Quan parlem d’antics alumnes i professionals, quins noms li venen al cap?
De l’ESCAC són, per exemple, el Guillem Morales (Los ojos de Julia), Juan Antonio Bayona (El Orfanato), Xavi Ruiz, directors de fotografia com l’Edu Grau -que ha fet l’últim video de Lady Gaga- o un altre que fa cine de Bollywood.

I moments, quins moments especials li vénen al cap quan mira enrere?
Recordo el primer any que vam estar nominats als Goya, amb una animació feta per alumnes de la segona promoció. L’any 2000. Des de llavors, cada any hem estat nominats. Recordo l’any de l’Orfanato: 7 Goyas! I gairabé tots per alumnes de l’ESCAC. El canvi de seu que ens va permetre crear una escola diferent, nova. Encara que no hem deixat mai Barcelona com a plaça: ara tenim una seu a Casanova.

Existeix el cine català?
A dia d’avui, no. Potser alguns com Ventura Pons, que té reconeixement internacional, però fent pel·lis molt catalanes com Any de Gràcia. Hi ha pel·lis catalanes pels actors, per exemple.  Fetes perquè actrius com Rosa Maria Sardà es puguin lluir. Tenim actors molt bons: Edu Ferrnández, Sergi López, Lluis Homar… Les nostres pel·lícules són molt nostrades i poc ambicioses, es treuen endavant per raons polítiques. Cada any, es fa grans apostes com El Bruc, Pa Negre… o Eva. Hi ha films amb equips professionals d’aquí, com Los Pelayo. Els professionals d’aquí tenen un estil propi: més seriós, que fa que en vaques flaques continuem endavant! Amb sequera, aquí tenim un petit refugi on fer pel·lis. Per exemple, El sexo de los ángeles: tot l’equip es català, excepte el director que és madrileny.

En Josep Maixenchs, quan pensa en tota la tasca feta, en totes les persones i professionals vinculats a l’escola… què sent?
Satisfacció. Satisfacció que neix de sentir que allò que has fet ha servit per una cosa positiva i reconeguda. La meva vocació és la formació. A més, hem aportat una cosa que no existia a l’estat espanyol.

I què demana al futur?
Continuar com ara! No n’hi ha mai prou, però crec que estem prou bé! De totes maneres continuem en marxa: ara, hem signat un acord amb l’Ajuntament de Terrassa que ens cedirà part del Parc Audiovisual, per portar endavant el màster oficial. Però a més, com a possibilitat, tenim oferir formació en oficis complementaris com fusteria efímera. Ni la mateixa industria sap cap a on va. Les tecnologies, els canvis de gustos dels usuaris… tot això complica el panorama. Hem d’estar atents i llençar-nos-hi quan toqui!