Editorial

Tornar a portada

Poesia a l’escola

És per aprendre poesia que hem d’ensenyar-ne. Simplement perquè la necessitem per viure, per ser humans. A l’escola hi ha d’haver lloc per la poesia, no perquè sigui una matèria més que cal enquibir com sigui en el ja prou just temps disponible. En el procés de creixement de totes les persones que rondem per l’escola (pares, mestres i alumnes), no podem obviar l’existència real del món poètic (…)

ADMETEM-HO
Vós, mestre, per què ensenyeu?
Ensenyo per tal d’aprendre!
Joan Oliver

Admetem-ho, doncs, i gràcies, Pere Quart. De bona fe. És per aprendre poesia que hem d’ensenyar-ne. Simplement perquè la necessitem per viure, per ser humans. A l’escola hi ha d’haver lloc per la poesia, no perquè sigui una matèria més que cal enquibir com sigui en el ja prou just temps disponible. En el procés de creixement de totes les persones que rondem per l’escola (pares, mestres i alumnes), no podem obviar l’existència real del món poètic, d’una manera semblant a com hem descobert amb alarma la gran mancança de la nostra civilització en el conreu dels valors, dels sentiments, de l’obertura de l’esperit humà a tot allò que és capaç d’atreure’l per la seva magnificència i brillantor.

Poesia, sí: de poiein, capacitat de fer, en sentit creador. De fer sortir, doncs, de dins, la riquesa que hi habita, una visió del món plena d’harmonia i de contrastos, bella, de vegades amb una bellesa salvatge i aterridora, altres amb una tendresa que desvetlla el plor i l’emoció. Sí, ¿per què ens hauríem d’avergonyir d’això? Som humans. No som màquines. Plorem, riem, ens emocionem. No cal que ens defensem d’allò que, tocant el nostre esperit, el pot desvetllar a dimensions encara desconegudes i obrir les portes a una expressió que està més enllà de la nostra comunicació habitual.

Gràcies a la poesia, nosaltres i els nostres alumnes podem descobrir un món distint del món utilitari, si no barroer, on ens toca viure. Podem trobar camps de significació que vagin més enllà del que serveix immediatament. La llengua que parlem o escrivim és un mitjà de comunicació, evidentment. Però, ¿per quina raó s’hauria de limitar a una comunicació a ras de terra, tan sols per dir les coses normals? ¿Per què no la podem usar justament per obrir les portes de l’esperit a allò que no cal, a allò que és superflu, que és un luxe de l’esperit? ¿Oblidem, potser, que si mai no la fem servir en aquest sentit que amplia les nostres capacitats, acabarem reduint la nostra comunicació a quatre tòpics sense cap valor? I, si la comunicació queda així de malparada, ¿qui ens garantirà la qualitat de la nostra experiència humana?

Els humans, precisament, tenim una capacitat ignota per comunicar-nos amb més profunditat, per posar en contacte els esperits, allà on les paraules normals no serveixen. Per a això tenim la poesia. Tan sols els poetes saben dir allò que la resta no sabem com dir, el món inexplorat de la interioritat més autènticament humana. ¿No és un camp apassionant per al nostre aprenentatge mutu a l’escola? Omar Khayyam [Robaiyat, quarteta LVIII] escriu:

Si el cor conegués els misteris de la vida,
després, un cop mort, també n’entendria els secrets.
Si avui, que ets ben viu dintre teu, no saps res de res,
demà, quan seràs fora de tu, ¿què voldràs saber?