Parlem amb

Tornar a portada

“Només si treballem junts aprendrem a conviure junts”

Pere Pujolàs, coordinador del grup d'investigació sobre atenció a la diversitat (UVic)

Pere Pujolàs i Maset es un dels experts més reconeguts en aprenentatge cooperatiu. Llicenciat en Pedagogia per la UAB, doctor en la mateixa especialitat per la Universitat de Girona i, fins la seva jubilació fa dues setmanes, professor titular de la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic on coordina el grup d’investigació sobre atenció a la diversitat . Tota una vida dedicada a la passió per l’ensenyament, que va començar a les aules de formació professional com a monitor del taller de fusteria.

Quan i per què comences a parlar de treball cooperatiu?

Treballava en un institut de Formació Professional. Vaig estudiar Pedagogia i vaig fer un concurs de trasllat per entrar a una EAP com a psicopedagog. Vaig arribar a l’Institut Josep Brugulat de Banyoles. Com que ja tenien una psicòloga per tractar els casos més problemàtics em van plantejar una demanda diferent: Què podem fer amb els alumnes diversos? Entenent per diversos aquells que són immigrants o tenen algun problema, per exemple. Sobreentenent que amb ‘els normals’, els no diversos, ja sabíem què fer. Això ens va portar a reflexionar. Vam descobrir que no era del tot precisa la pregunta: els qui queden no són pas idèntics. I vam girar-la: Què podem fer per tots els alumnes, que són diversos, per tal que tots aprenguin més i millor? No es tractava de trobar coses específiques per a aquells que eren més problemàtics. Per casualitat, vaig topar-me amb una referència a un llibre sobre l’educació en valors: parlava de mètodes d’aprenentatge cooperatiu, feien referència a Robert Slavin. Vaig anar estirant aquest fil perquè em va semblar una bona manera d’ensenyar perquè permet ajustar el que fas a les característiques dels alumnes, introdueixen el concepte de l’ajuda entre companys…  Era el curs 92-93.

 

Però la idea del treball cooperatiu lligada a l’ensenyament…

És molt més antiga! Ara vivim una recuperació d’aquesta metodologia de la qual ja van parlar a l’Escola Nova Freinet, que parlaven d’una escola cooperativa. Molts pedagogs han donat molta importància a l’ajuda mútua entre alumnes a l’hora d’aprendre, com ara Comenius. A les escoles unitàries els alumnes grans aprenien al matí i, a la tarda, ajudaven els petits. També Lorenzo Milani i la seva escola a Barbiana. La idea que les persones aprenem perquè ens ensenyem els uns als altres, més que perquè algú ens ensenyi, és molt antiga. No és una moda ni és un invent d’ara. Les modes canvien aspectes secundaris. Canviar l’estructura d’aprenentatge no la canvies d’avui per demà. És un canvi estructural.


 Què aporta el treball cooperatiu a l’alumne?

Modifica la seva predisposició per l’aprenentatge. Els alumnes s’han de sentir amb cor d’aprendre, veure que tenen possibilitats. Si no, per més capacitat que estigui per aprendre, no ho aconseguirà. Quan un alumne aprèn allò que li ensenyen, a més d’adquirir el coneixement… aprèn que pot aprendre! Si passa al revés, per tant, no aprèn el que li volem ensenyar i, el que encara és pitjor, aprèn que és incapaç. En l’aprenentatge cooperatiu rep l’ajut immediat dels seus companys, que són amics i no rivals, això predisposa per l’aprenentatge. El treball cooperatiu està molt lligat amb la motivació i l’interès. Com que reben l’ajuda per aprendre, estan més predisposats a fer-ho. És un cercle positiu. Però a més aprenen a valorar l’altre, a fer-se càrrec de les diferències. És una manera d’aprendre que comporta dues responsabilitats: aprendre ell i que aprengui el company. Darrere d’això trobem valors com la solidaritat i l’ajuda mútua. 

Alguna cosa més?

A més del que hem destacat de la motivació, en un gran grup, un alumne tímid és difícil que pregunti. En petits grups, s’atreveixen a preguntar al grup. I si els companys no ho saben serà el grup qui pregunti al professor. Es facilita la participació activa que és imprescindible per aprendre.


 Com ajuda el treball cooperatiu al docent?

Un dels fruits que més valoren és que la classe és molt més tranquil·la, s’estressa menys. Què es el contrari d’un aprenentatge cooperatiu? Diguem l’aprenentatge competitiu. Ensenya a tots i després, en treball individual, resol dubtes. Què passa amb tanta diversitat? Que les demandes són constants. El mestre té la sensació que no arriba a fer la seva feina. Ha de sacrificar temps del pati, a l’acabar la classe… Si ho fa de manera cooperativa, l’alumne trobarà la primera ajuda en un company del seu equip. Els alumnes per tant tindran més autonomia i la classe serà més assossegada. Si s’ajuden entre ells, com a grup, són més autònoms. Quan els professors coneixen el treball cooperatiu, i en fan un primer tast, arriben a una conclusió: puc sortir de l’aula i no passa res! Abans, ells eren el motor i si sortien per alguna raó, tot s’aturava. Ara, els nois i noies continuen treballant.


És el mateix treballar en grup que treballar de manera cooperativa?

No m’agrada la distinció. Per mi, si és treball en equip és cooperatiu. El que hem de veure és si entenem bé el treball en equip, si és autèntic o pseudo treball en equip. Evidentment, no volem dir que un faci la feina i els altres la copiïn, que passa moltes vegades. Aquesta és una manera desestructurada de treballar en equip. No es pot confondre que ho tinguin a la llibreta amb que ho sàpiguen fer. Una de les claus és que el mestre, quan creï cada equip, el faci heterogeni per capacitat —un que pugui ajudar i estigui disposat a fer-ho, un de més necessitat i dos de més mitjans—, rendiment i gènere, per exemple. 

 

Tens l’equip i els expliques que el treball l’han de fer entre tots, i ja està?

No. És un pseudo treball en equip. Hi falten dues condicions indispensables per tal que puguis parlar de treball en equip autèntic: participació equitativa —que tots hagin aportat— i interacció simultània —discussió, diàleg…—. Cal fer un pas més: hem de fer que participin tots. Tu ho dius i ells ho fan. Poses quatre problemes i, què faran els alumnes? Cadascú farà un problema i després se’l passaran. Es reparteixen la feina. Tindrem participació equitativa però no interacció simultània. Aquesta és una manera semiestructurada de treballar en equip.

Continuem sense treball cooperatiu. Quina és la clau, doncs?

Cal millorar i això suposa que el mestre doni una consigna precisa. Si indico els passos que hem de fer per treballar en equip, dono l’estructura de l’activitat. Així ho aconseguiré: “La tasca d’avui són aquests 4 exercicis. Avui la farem d’aquesta manera: cadascú resoldrà l’exercici 1 a nivell individual. Després per parelles. Els qui esteu de costat compartiu com ho heu fet i decidiu quina és la millor manera de resoldre l’exercici. Després, les dues parelles contrasteu les respostes i entre els quatre, decidiu la millor resposta. El que nosaltres anomenem una estructura 1+2+4”. No només ha dit treballeu en equip i procureu participar-hi tots. Així s’assegura la participació equitativa i la interacció”. La gràcia està en canviar d’estructures, no caure en la rutina. Nosaltres en el programa que difonem per les escoles proposem fins a 18 estructures cooperatives que es poden utilitzar, com el joc de paraules, el full giratori, el llapis al mig… Has de ser escrupolós per veure que els alumnes segueixen els passos, això sí.

El treball en equip que assegura la participació equitativa i la interacció simultània és treball cooperatiu.

Sí si a més assegura dues condicions més. La tercera: la interdependència positiva. En aquest equip uns companys depenen dels altres de manera positiva. Per aprendre et necessito i per aprendre em necessites.

En una estructura competitiva també es dóna una interdependència…

Si, però negativa. Per tal que jo sigui el primer, tu no ho seràs. Darrere de la interdependència positiva trobem l’ajuda mútua i la solidaritat.

I la quarta condició?

La responsabilitat individual. Tots han d’aportar. Pot haver-hi treball individual sense treball en equip. Però no pot haver-hi treball en equip sense treball individual. Per això, cal reforçar-lo. Aquestes quatre condicions les comenta un autor com Spencer Kagan. Però altres, com els germans Johnson n’afegeixen una cinquena: l’autoavaluació grupal. Un cop feta la feina, cal aturar-se a pensar sobre el que han fet i com ho han fet.

Per tal que els alumnes treballin cooperativament, cal que els professors ho facin?

Hi ha una raó de fons, lògica, i raons més pràctiques. La raó de fons, la més filosòfica, és que difícilment pots ensenyar una cosa que no practiques. Lògic. No pots ensenyar a sumar si no fas sumes ni a llegir si no saps llegir. Però a més, per tal que els professors puguin aplicar el mètode cooperatiu a l’aula, cal que es coordinin. En el nostre programa, CA/AC, Cooperar per aprendre, aprendre a cooperar, parlem de tres àmbits d’intervenció en els alumnes, no cronològics.

També comentes estables en el temps…

Per un temps relativament llarg. Com més millor! Però això no implica que puguem tenir l’equip de base, aquell que és el seu i l’estable per un curs, però per un projecte o una classe puguem fer un equip esporàdic, de diferent composició. És bo que tots treballin amb tots: els grups esporàdics donen flexibilitat. Per exemple, un dia et convé crear grups ajustats al nivell, a les competències assolides: per una banda, els qui més dominen, un altre amb els que sempre s’equivoquen en determinat punt i aquells que tenen més dificultats, en grup reduït, amb tu. D’una banda, es treballa la diversitat per baix però també per dalt. Els que més dominen poden avançar un pas més en els continguts. Això, a més, és bo per a tots. Després, en una aula no tindràs només un mestre. Tindràs un titular i sis o set ajudants, que retornaran cadascú al seu grup de base havent avançat en el següent aprenentatge i per tant, podran ajudar al seu grup. Però, a més, alliberes aquell alumne potser d’alguns de més complicats que tenen al grup de base.

Un mestre titular i sis ajudants…

La clau és confiar que els alumnes poden ensenyar. Si no, no cal continuar. Els has d’ensenyar a ensenyar i confiar.

Ensenyar als alumnes el treball cooperatiu és un benefici per al món professional?

Jose Antonio Marina i Bernabeu diuen que es urgentíssim ensenyar competències socials perquè les empreses ho demanen. En el món laboral cal gent capaç de treball en equip. D’una banda, per generar bon clima o per tal que estiguin identificats amb l’empresa. És a dir, per una dimensió humana. Però també per aconseguir fer un producte superior al de la competència. També ho recalca Punset. Hi havia una època en què es valorava l’alumne que sabia sobreviure, els bons, els millors. Però avui és diferent: els experts diuen que les espècies que sobreviuen són les que cooperen. Davant la individualitat, s’alaba el treball cooperatiu.

Sorprenia llegir els anuncis d’oferta de feina on, una de les primeres coses que es demanava, era gent que sabés treballar en equip.

Sorprenia perquè es reclamava una cosa que no s’havia ensenyat en el sistema educatiu.

Però saber treballar cooperativament també és essencial per a la nostra societat.

És important fer comunitats inclusives, en què es respectin els diferents. Per això, és important que a l’escola aprenguin a treballar en equip cooperatiu. Treballar la diversitat funcional —incloure els diferents vinculats a una discapacitat— o la diversitat cultural, ajuda perquè la societat sigui més democràtica i inclusiva. Només si treballem junts aprendrem a conviure junts.