Zum-Zum

Tornar a portada

Què hem de fer amb la LOMCE?

Just fa un any ja recollia en aquestes línies inquietuds docents –ben serioses– sobre aquesta llei orgànica estatal. Es va apropar l’inici de curs, i ha passat ja mig curs; i a moltes escoles se n’ha parlat poc o gens, malgrat la formalitat d’aplicar-la a tres cursos de primària.

I no ens ha arribat cap pronunciament institucional sobre com implantar (o ‘burlar’, o fer veure que s’aplica, o dissimular que no s’apliqui) una llei a la qual ens hi hem manifestat clarament contraris.

Ara s’han oficialitzat els continguts curriculars de l’ESO i el Batxillerat (àmpliament difosos anteriorment). I el Ministeri diu que no està disposat a acceptar cap més ajornament (el calendari electoral mana!) i que al setembre entren en vigor els nous 1r i 3r d’ESO i el nou 1r de batxillerat, amb les noves tipologies de matèries i els continguts que tenen assignats.

L’acord de ‘full de ruta’ acceptat entre Mas i Junqueras, en l’horitzó del 27-S, diu que la LOMCE no s’aplicarà a Catalunya el proper curs. Però com que no se’n sap res més –ni si serà possible, o si serà un pacte amb efectes reals o només nominals–, la incertesa continua. I estem a tocar de la preinscripció i de la tria de modalitats de batxillerat i, suposadament, del moment d’elaborar projectes de centre, jocs de matèries, horaris específics i de començar a preveure materials de treball de l’alumnat. Amb totes les implicacions laborals –d’hores assignades, de més i de menys,  i de noves matèries a preparar– que comporta.

Què pensa fer la nostra institució? Quina és la proposta de l’Escola Pia en aquesta temàtica? Més d’un s’ho pregunta, amb veu poc o molt alta. Com pot ser que la institució que té més escoles i alumnes a Catalunya, després –i a molta distància, naturalment– del Departament d’Ensenyament, no tingui una posició clara i pública? No seria normal que els nostres gestors haguessin debatut i fins pactat alguna proposta d’aplicació amb el Departament? Després, segurament, altres titularitats més petites, seguirien les nostres opcions.

Potser s’ha fet o s’està fent. Però al professorat no li arriba res. Potser es vol debatre en l’Assemblea, perquè tingui més força o legitimitat l’opció presa, però tampoc no sembla anunciat.

I el desconcert sempre genera inquietud i l‘opacitat, sospita. Acabarem anant a remolc de les circumstàncies, dels gestors polítics que sempre es cobriran les espatlles però no resoldran els problemes concrets de les escoles ni donaran la cara davant de les famílies o del professorat a qui se li veuran reduïdes les hores de treball, o de les editorials que prioritzaran el rendiment econòmic de les seves propostes? O, per contra, serem capaços –en altres moments ho hem estat– de construir una proposta pedagògica pròpia i amb sentit, coherent amb les nostres opcions i els nostres principis educatius?

Com que les formes són altament pedagògiques i el que compten són els fets, ben aviat veurem –nosaltres i tothom, però també les famílies que s’interessen per la nostra proposta i les que ja hi han fet confiança– quines són les nostres opcions pedagògiques reals. Més enllà del paper, que tot ho aguanta!