Què en pensem?

Tornar a portada

Reptes escolapis

Andreu Trilla

 Un repte ve a ser com un horitzó que tenim present. L’horitzó ens emmarca i a la vegada dóna sentit al desplaçament. De fet, diem que avancem cap a un horitzó, que és la línia imaginària que divideix la terra i el cel. I resulta ben curiós que no sabem imaginar una altra manera de representar-nos la realitat: tot i saber que el món és més o menys rodó, l’horitzó —marcat per l’abast de la nostra vista— el veiem recte…

Tot plegat fa pensar, en un altre sentit, que quan apliquem la paraula horitzó no a la realitat visible, sinó a l’entorn humà en què ens movem, passa una cosa semblant. Com si féssim una tria d’alguns elements que se’ns presenten com a més destacats, com si fossin els punts que defineixen un pla, la línia d’horitzó.

Tot plegat per dir que resulta vital definir quins són aquells punts, perquè la nostra acció resulti “orientada”. Sovint oblidem els forts condicionants antropològics dins dels quals actuem i interactuem sense ni adonar-nos-en…

A partir d’aquestes idees, potser convindrem que, en una societat tan confusa i mòbil com és la nostra, no resulta gens fàcil de definir els punts que marquin el nostre horitzó vital i que es converteixin, doncs, en reptes vitals. És com quan, mirant l’horitzó, no el distingim bé perquè al davant hi ha arbres, cases, o el que sigui, que “el tapen”. La situació actual de crisi econòmica i de crisi de valors és plena de coses que ens tapen la visió. La situació política afegeix incertesa al futur. Els nivells de patiment de molta gent s’han fet tan grans que sembla que desbordin les previsions. Senzillament, sovint no sabem per on començar. Però bé cal començar per algun lloc si és que volem fer alguna cosa, aportar el nostre gra de sorra a un esforç col·lectiu que ens depassa, però al qual contribuïm.

Començar per aclarir-nos, per fixar “els nostres reptes”, potser ha de ser el nostre primer repte si no volem divagar, si volem fer feina útil i ben feta en el moment que toca, aquella que resulti apropiada a l’horitzó cap al qual volem avançar. Massa vegades posem els bous al davant del carro: fer, sense prou reflexió sobre què cal fer, no resulta gens positiu. Encara al començament d’un nou curs, vet aquí un repte bàsic: aclarir-nos, definir el terreny, marcar el sentit de la marxa; i fer-ho “tots plegats”. De fet, no és pas la primera vegada que Servei Solidari fa aquest tipus de reflexió. Al contrari, ja forma part de la seva manera de ser. Ara convé tornar-hi, per convertir en “excel·lent” la nostra feina de cada dia. mans a l’obra, doncs.

Andreu Trilla