Zum-Zum

Tornar a portada

Tornem-hi amb el català a l’escola

Ja hi tornem a ser. És una temàtica recurrent, però potser ara tindrem aquesta cançó enfadosa més sovint que mai, ni que tots coincidim que la nostra situació lingüística no comporta cap problema important, ni en la convivència ni en les competències idiomàtiques de l’alumnat. Som en el temps que som, tenim l’Estatut -retallat i malmès- que tenim, i es juguen moltes partides identitàries en els nostres entorns.

I, a més, l’espanyolisme és cada vegada més desacomplexat, i l’anticatalanisme, forjat durant anys i anys i amb molts mitjans i mentides de tot tipus, és el que sabem i patim, i fins sovint ja ni es pren la molèstia de dissimular o de mantenir una certa correcció formal.

Intentaran, doncs, dinamitar el català a l’escola, amb recursos o subterfugis legalistes. I no ens servirà de gran cosa argumentar racionalment a la contra ni lloar les bondats de la immersió. Això, els que volen, ja ho saben; però aquesta batalla es lliura en un altre terreny -més aviat visceral o dominador- on mai no es pot imposar altra raó que la que assenyala qui té el poder. Al final, ni que tinguem molta raó i moltes raons, acabarà com sempre: semblarà que fins ens hem de fer perdonar; una mostra més del dret de conquesta!

Per tant, amb visió d’identitat nacional, només podem tenir l’actitud d’un país normal que no es tanca a cap idioma, ni a cap riquesa cultural, vingui d’on vingui o s’expressi com s’expressi, però que sap que tots els països normals només tenen una llengua pròpia, col·lectiva, d’ús comú i compartit en tots els àmbits. La persistència i la coherència en fer de la nostra llengua l’expressió normal i habitual té molta més força que les lleis o les normes, que -si hi són- ajuden. El català l’hauríem d’entendre, per tant, com un punt de trobada de tots els que vivim a Catalunya i ens  sentim catalans; i, conseqüentment, com el signe de manca d’integració o de passavolant dels que no fan de la nostra llengua relació social compartida ordinària.

I la normalitat és que en tot espai públic -l’entorn domèstic té unes altres regles- m’adreci a tothom en català d’entrada, que escrigui totes les notes i documents en català, que habitualment llegeixi en la llengua pròpia, … La nostra sort és que ens podrem adreçar en castellà, en anglès o en francès, o… a persones foranes acabades d’arribar o a aquelles que el seu nivell cultural o la seva situació personal o social no els permeti aprendre de pressa.

Revisem, doncs, que a la nostra institució, que es diu catalana, tinguem la normalitat ben afinada. Serà la millor manera d’afirmar allò que volem que sigui i pel que volem ser reconeguts arreu.