Parlem amb

Tornar a portada

“Un bon mestre ha de tenir compromís perquè l’alumne tiri endavant”

Joan Vila, Secretari General de les Institucions Educatives durant 9 anys

Text: Àngels Doñate

El dia 1 de setembre de 2006 en Joan Vila va ocupar el càrrec de secretari general de les Institucions Educatives.  Era el tercer en fer aquesta feina, que ell defineix com “cuidar-se de coordinar les escoles de l’Escola Pia. Totes han de tenir un projecte adaptat a la seva realitat però alhora hem de mantenir viva l’essència comuna”. Antic alumne de l’Escola Pia de Sabadell, va començar vinculat al món de l’educació en el lleure, va ser professor i director de Sabadell i Granollers abans d’ocupar aquest càrrec que ara deixa. Al setembre, començarà curs de nou en una escola, Balmes, on farà de director i “de professor, la meva veritable vocació”.

Quina és, aquella essència comuna?

El projecte comú sempre ha existit però potser no sempre l’havíem explicitat. Sens dubte, la redacció del Caràcter Propi (els anys 80) va ser un primer pas i l’Estil Metodològic, un altre de molt important. Treballs com el de la dimensió interior, emocional i social o el projecte de la interdisciplinarietat a l’aula en són una mostra, així com altres projectes més instrumentals com el pla de Recursos Humans o la gestió fiscal i econòmica, que portem amb els mateixos criteris. I molt més!

Sempre has dit que la teva vocació és ser professor. Com neix aquesta vocació?

En un principi, anava per ser científic aplicat. A la Universitat estava en un grup de recerca. Hi ha casualitats que et marquen: quan feia el COU, Marian Baqués estava a Sabadell i em va proposar fer un grup d’esplai a l’escola. Em vaig vincular a l’educació a través de l’educació en el lleure: em vaig dedicar en cos i ànima a l’esplai! Quan feia 4t de carrera em vaig adonar que volia dedicar-me a l’educació i no a la ciència. Ningú es podia guanyar la vida ja que érem voluntaris. Vaig pensar que l’educació formal seria l’espai on podria fer la tasca d’acompanyar nens i joves. La sortida era ser professor de secundària: l’any 82 vaig entrar com a professor de Ciències Naturals i Química a l’Escola Pia de Granollers, on vaig estar fins l’any 89. Ens vam trobar una colla de gent amb un compromís molt gran, ganes d’innovar… Va ser una època molt feliç. Jo no era molt més gran que els meus alumnes i m’hi sentia molt proper!

I com s’arriba de professor de Ciències a secretari general?

Aquella època ja vaig tenir alguna responsabilitat però l’any 89, el llavors secretari general, Carles Mascaró, em va proposar ser director a Sabadell. Em va sorprendre! Jo era jove, els que havien estat els meus professors eren ara els companys… I així va ser fins al 2004. D’allà vaig passar a Granollers, on vaig estar dos anys escassos. En aquesta escola m’havia format com a professor i em vaig retrobar amb els companys. Però va ser trist marxar: aquell any vaig reformar l’Equip Directiu i jo m’havia compromès a acompanyar-los… i no ho vaig fer. Se n’han sortit de meravella, però a mi sempre m’ha quedat l’espineta. Però en Jaume Pallarolas em va proposar fer de secretari general, vaig dir que sí.

I vas deixar l’aula…

Sí. Ni una classe. He fet de tutor, professor i director però com a secretari general ho vaig deixar perquè  és incompatible veure alumnes tres cops a la setmana amb la nostra tasca. Ells no haguessin tingut un educador. He voltat molt! Treballo per a 20 escoles i una institució educativa. Però ‘he fet MOU-TE’: fer-ho m’ajudava a recordar el perquè de tot plegat. M’interessa ajudar els nois i noies a ser bons, a fer el que se’n deia quan jo era petit, ‘bones obres’. Em va tornar a connectar amb la meva primera imatge de l’educador: orientar i acompanyar persones.

Amb perspectiva, la intuïció de deixar el grup de recerca i fer-te mestre va ser bona?

I tant! Era veritat que aquesta era la meva vocació. La feina de mestre és dura, pot cansar. No per la càrrega de feina sinó perquè t’enfrontes amb situacions que pots pensar que no tenen solució: de vegades, com acompanyes un pare quan veu que el seu fill no serà com ell desitjava? Socialment, la nostra tasca és rellevant: un bon país ha de tenir bons mestres, eduquem per formar persones més ‘humanes’.

Els teus educadors et van marcar?

La primera persona que recordo va ser la ‘Madre Elena’, de l’escola de monges del meu barri, on vaig anar fins als sis anys. Jo no aprenia res, no m’assabentava de res. Però qui confia en tu et fa canviar: ella ho va fer. Fixa’t que em dedicava a passar per sota dels pupitres mentre els altres escrivien! Dibuixava, em movia… Amb ella vaig passar a ser un alumne aplicat. Als sis anys vaig entrar a Can Colapi: recordo en Jordi Nogués, que des d’una visió humanista, et feia estimar la Ciència, o en Jordi Trepat, que com d’altres, representava un tarannà d’educació i oberta i poc dogmàtica, educant el sentit crític i la teva consciència. Era una època de gran debat polític social i ell ens inculcava pensaments a favor de la democràcia, de Catalunya…

Per a tu, un bon mestre…

Ha de sentir una vinculació amb l’alumne, ha de tenir compromís perquè tiri endavant! És a dir, pel que fa a actitud, ha de ser un mestre implicat. Pel que fa a la tècnica, és aquell que sap, després del temps i l’experimentació, quines coses són importants i quines no. Els llibres de text porten massa cosa i de vegades el tot fa que no vetllem o detectem els essencials. El bon mestre fa que el centre de la seva activitat docent sigui aquesta essència.  L’escola tradicional s’equivoca: el llibre és l’eina, un instrument per aprendre però no pot substituir el paper del mestre triant i prioritzant allò que l’alumne ha d’aprendre .

La teva altra passió confessa és la música. Com hi vas arribar?

De petit estiuejava a Solsona i a la festa major del carrer venia un acordionista amb bombo. Un dia no em trobaven i on estava jo? Fent de cantant en la seva actuació! M’agradava escoltar música, cantar i a l’escola vaig començar amb la flauta dolça i la guitarra. El pare Vidal, molt bon músic, ens feia classes de solfeig, i el senyor Mañosa, tocava el piano, com el pianista de la Castafiore, mentre nosaltres assajàvem. Aquest va ser el meu primer contacte amb el llenguatge musical. Va despertar la meva inquietud. Crec que vaig ser el primer que va tocar la gralla a Sabadell, acompanyant els gegants. Després, l’acordió. El vaig aprendre parlant amb els avis. Durant anys he tocat el violí a l’orquestra PiArmònica i feia classes de cant amb un professor particular.

Com a educador tornes a l’aula. Com a músic, quins plans tens?

La música per a mi és plaer, gaudi. La música tradicional és el meu entorn. Des de fa uns anys, tenim en marxa un taller d’acordions a Maçaners. Ara, engegarem una escola d’instruments de vent a Saldes i una de danses a l’Espà.